Rapte nupcial

Dintre de dues setmanes, si fa no fa, els meus alumnes de Llatí i de Cultura clàssica i jo tindrem la nostra primera sortida. Serà al Parc del Laberint d'Horta, el jardí d'una residència privada dedicat a l'amor, i, com si d'una veritable cita es tractés, estic nerviosa i tot. Suposo que això passa perquè sempre desitgem que tot ens surti el millor possible...jo ja tremolo pensant en la pluja!
A partir d'ara, com ja he avisat a classe, aniré deixant anar en aquest espai, la informació necessària per poder treure el millor profit a l'excursió i la màxima nota a l'avaluació que, al cap i a la fi, és el que més ens interessa a tots.
Començaré amb una de les primeres històries mitològiques que podem trobar al parc. Es tracta del rapte d'Amfitrita, una nereida, per part de Neptú, déu de les aigües, amb la finalitat de casar-s'hi. "I -direu vosaltres amb molta raó- per què no li demanava". Doncs perquè en aquells temps els complexos d'inferioritat divins no te'ls tractava el psiquiatra i, si tu estaves convençut que ningú no t'estimaria mai tal i com eres, la solució més fàcil i ràpida era recórrer a la violència. Com podeu veure, els temps no han canviat tant als acomplexats.
Però, com era Neptú? Per què podia pensar-se que no l'estimarien? Busquem una imatge que ens aclareixi el misteri, per exemple...

Aquest quadre és, en realitat, el retrat d'Andrea Doria personificat en Neptú. És una obra del pintor Angelo Bronzino (1503-1572) i es conserva a la Pinacoteca di Brera, a Milà.
Podem veure que, segons la tradició, el déu del mar i les aigües, ja no era cap "bollycao", ni per la seva edat ni per la seva complexió, quan va arribar a ser sobirà del món aquàtic. A més, diuen "las malas lenguas" que tenia un caràcter un xic agre que el feia enfadar-se amb molta facilitat. De fet els antics el creien capaç de provocar les pitjors tempestes marines i els terratrèmols més devastadors.
Un dia va veure a la nereida ballant i es va enamorar perdudament d'ella, aleshores va confessar a la noia l'amor que sentia  i les seves intencions de convertir-la en la deessa de les aigües. Amfitrita va fugir, diuen que per vergonya, i es va amagar al fons del mar on uns dofins (per què després diguin que són bufons!) la van descobrir i li van xerrar a Neptú. Aquest va enviar a buscar-la i es va casar amb ella. Van tenir alguns fills, dels quals el més conegut per a tots és, segurament, Tritó. Com a mínim recordareu que la factoria Disney el va immortalitzar com a pare de "La Sireneta".
Entre les obres pictòriques en que podeu trobar aquests personatges teniu algunes referències a la pàgina 122 del llibre.
Reprodueixo aquí la que més m'ha agradat, El triomf d'Amfitrite, de Hughes Taraval (França, 1729-1785)
 

La propera vegada us parlaré d'un altre rapte diví que no va acabar en noces però que també trobarem immortalitzat al parc.
XANTATGE: Per cert, si algú s'anima a buscar-ne més referències pictòriques i/o escultòriques sobre aquest tema i les porta a classe ben presentades, em comprometo a tenir-ho en compte de cara a la nota de l'avaluació.
Bona nit i fins aviat!