Sortir del laberint

Alumnes de 3r i 4rt d'ESO abans d'entrar a fer la visita

“L’excursió que vam fer al parc del laberint d’Horta em va semblar entretinguda. El temps podia haver estat millor però també podria haver estat pitjor. Crec que l’activitat estava molt ben pensada. Va ser una pena que estiguessin podant el laberint però amb això no s’hi pot fer res. En general em va semblar una bona activitat i em vaig fixar que gairebé totes les estàtues, relleus i altres representacions les havíem estudiat a classe i les coneixia”.

                                                                                              

Aquesta és l’opinió d’un dels alumnes de 3r de la ESO, el Manel García Franco, que va participar en l’excursió que, el dia 18 de novembre, vam fer al Parc del Laberint, compartida també per una altra companya de 3r., la Marta Mas Taylor,  Entre tots tres hem acabat d’escollir les fotos de la sortida que deixen clares dues coses:1) el temps que feia era horrible (gràcies Manel per només dir que “podia haver estat millor”) i 2) ens ho vam passar força bé...com a mínim vam sortir i vam gaudir d’un dels espais oberts “més clàssics” de Barcelona.

Només afegir que vam fer servir el dossier que la Margalida Capellà i Soler tenia al seu blog i que ja he utilitzat els anys anteriors per preparar aquesta sortida. Ara no et deixen entrar al jardí dels boixos ni al jardí domèstic, això no obstant, la resta de la visita es gaudeix més si fas servir el dossier esmentat com a referència.

Per cert, ens vam trobar, tal com han dit el Manel i la Marta, el laberint inaccessible (i també l’espai de la gruta d’Eco i Narcís). Lliçó apresa: el curs vinent o abans o després de novembre. 

Us deixo uns quants documents fotogràfics que demostren que vam treballar molt i ens ho vam passar d'alló més bé.

                                                                                                                    

 Fins aviat!

Perquè quan entro en una cova i crido em respon una veu?

Preguntes com aquesta per a la qual avui dia no només podem trobar 50 teories sinó també la resposta científica van suscitar en el seu moment relats mitològics d’una gran elaboració i bellesa. Perquè això era el que perseguia la mitologia: ordenar el món que envoltava a aquells que es feien les preguntes. Saber per què el cel es cobria de núvols, per què el mar feia trontollar la terra, on anaven els que havien mort i coses d’aquesta mena. Va ser l’afany de saber i no tan sol un llegat al qual poder anar-hi a cercar temes per a les nostres pintures, llibres, etc. el que provocà l’aparició dels mites.

La nostra cultura n’aprofità els dels grecs i els dels romans i els va elevar a la categoria de inspiració per a les seves obres artístiques en diferents tongades que ja començaren quan encara era viu l’Imperi Romà. Però d’això parlarem en un altre moment.

Mireu ara aquesta preciosa pintura.

El noi, el que porta una mena de túnica vermella i es troba panxa terrosa contemplant el seu rostre a l’aigua, es deia Narcís i, segons ens explica el relat, era d’una bellesa excepcional, quasi perfecta. Tant i tant guapo era que es va enamorar d’ell mateix deixant de menjar, beure o pensar en res més que no fos mirar-se reflectit a la font, fins que va morir, segons uns consumit de gana, segons uns altres ofegat després de caure a l’aigua. De la seva història ens queda una flor, el narcís, que va sorgir al mateix lloc on el s’havia perdut i que es caracteritza per créixer sempre al costat de les fonts d’aigua. També tenim una malaltia, el narcisisme, o, el que és igual, estimar-se a un mateix per sobre de qualsevol altra cosa.

La noia era una nimfa molt xerraire, es deia Eco i Zeus la feia servir per entretenir Hera mentre ell marxava amunt i avall conquistant l’amor de dones i deesses. Un bon dia, Hera es va adonar del parany i va castigar Eco fent que la pobre noieta només pogués parlar per contestar a qui abans li havia dirigit la paraula. Fins aquí no sembla un càstig gaire dur, oi? Doncs sí que ho era perquè, a més a més, Eco no podia dir el que li venia en gana sinó que havia de repetir les últimes síl·labes del que li havien dit.

Estava molt enamorada de Narcís i sempre que podia anava a trobar-lo però ell es va cansar ben aviat d’aquella noia que no li deia res mai i que es limitava a tornar-li el mateix que ell ja havia dit. La va rebutjar durament i Eco es va anar a amagar-se al fons d’una cova on es va consumir fins que no va quedar d’ella res més que la veu. Aquesta és la mateixa veu que, quan vosaltres dieu “Hola!” en entrar en una gruta o un altre lloc tancat, us respon “Hola!” amb tota la tristor de l’ànima trencada per l’amor no correspost.

La "bella" Europa

Aquesta és Europa, la malament anomenada "vella Europa". Segurament aquest títol li ve donat pel fet que va ser el bressol de la cultura occidental ara ja fa uns quants milers d'anys. Però, sabeu que abans de ser un continent Europa era una noia? Doncs sí, una noia fenícia, i de les més maques de la seva època. Això va fer que Júpiter s'hi fixés en ella. I quan el pare dels déus s'hi fixava no ho feia per composar romanços precisament. Diu el relat mitològic que no es podia treure del cap com aconseguir que l'Europa arribés a ser la seva amant, així que se li va acudir una idea i va tramar un pla. Primer va adoptar la forma d’un toro blanc, gran i mans i després es va barrejar amb el bestiar que el pare de l’Europa, un rei fenici, tenia a les seves terres.

Quan la noia va sortir del palau amb les seves amigues a passejar per la platja, Júpiter se li va acostar i elles van començar a jugar amb ell, acaronant-lo i fent-li garlandes de flors per adornar-li les banyes i el coll. La meva avia sempre deia que s’havia de tenir compte amb les aigües manses perquè les tèrboles ja es veu que ho són. Això és el que li va passar a la bella Europa, es va confiar massa de la mansuetud d’aquell toro i, en un rampell de gosaria, va pujar sobre el seu llom. El déu camuflat va aprofitar aquest moment per endinsar-se a l’aigua i, nedant, nedant, es va endur la noia a Creta on li va revelar qui era realment, va mantenir relacions amb ella i li va fer tres fills, un rere l’altre: Minos, Radamantis i Sarpedó.

Després d’això es va assegurar que l’Europa estigués ben cuidada i la va deixar casada amb el rei de l’illa, Asterion, convertint-se així, segons la mitologia, en la primera reina de Creta.

Hi ha una gran quantitat de representacions artístiques d’aquest relat. Al Parc del Laberint, dintre de quinze dies, en trobarem una de molt bonica, si deixa de ploure...

Torero!!!

Amb aquest crit taurí es solia, fa uns anys, arengar el cantant o actor que havia fet una bona feina. En els temps que corren, tan de “vacas flacas” per l’art de la tauromàquia potser el canvien per un altre més actual i menys il·legal, una cosa així com “currant” vist com és de difícil trobar i mantenir la feina avui dia.

La veritat és que, ara mateix, no està gaire ben mirat això de jugar-se la vida davant del toro, especialment quan fem servir piques, banderilles i d’altres estris que deixen l’animal més bou que brau de vegades.

Però, sabíeu que torejar ens ve de molt antic? Uns dels primers que ho van fer van ser els habitants de l’illa de Creta.

Ells formaven part del que s’ha anomenat civilització minoica, nom donat per Sir Arthur Evans (8 de juliol de 1851 –11 de juliol de 1941), un arqueòleg britànic que va descobrir un palau a Cnossos. Com que, quan Sir Evans vivia, l’antiguitat clàssica estava molt de moda, va relacionar aquestes restes arqueològiques amb les del palau del rei Minos i la llegenda del Minotaure.

Allà es va descobrir un fresc que és molt famós i que ens mostra uns personatges torejant un animal sense fer-li mal, ja que la juguesca consistia en saltar-li per sobre fent una tombarella. Això s’anomena taurocatàpsia i vol dir una cosa així com “joc amb el toro” en contraposició a tauromàquia que significa “lluita amb el toro” i que és com es coneix actualment l’art de torejar que acaba amb la mort de l’animal per part del torero, com ja sabeu tots. No us equivoqueu, el toro cretenc segurament era sacrificat després. Això permetia que, en l’àmbit de la festa, tothom pogués menjar carn.

L’escena està envoltada per dues franges que representen escates de peix que destaquen el caràcter insular de la cultura. Sobre un fons blau llis, podem observar com un jove realitza un salt acrobàtic per sobre d’un enorme toro salvatge. Hi veiem també com una jove subjecta les banyes de l’animal mentre una altra aixeca els braços com esperant la caiguda del saltador. A la cultura minoica les figures vermelles són nois i les blanques representen noies. Així doncs podem constatar que les dones participaven d’aquesta forma de joc i, per tant, estaven acostumades al tracte amb toros. Dic això perquè, el proper dia, us explicaré la història d’una “torera”, la nimfa Europa.

Dit això, us deixo un parell d’enllaços perquè pugueu ampliar la informació i us desitjo un bon, llarg i merescut pont.

Fins aviat!

Enllaços:

http://es.wikipedia.org/wiki/Arthur_Evans

http://www.elartetaurino.com/taurocatapsia.html 

Rapte nupcial

Dintre de dues setmanes, si fa no fa, els meus alumnes de Llatí i de Cultura clàssica i jo tindrem la nostra primera sortida. Serà al Parc del Laberint d'Horta, el jardí d'una residència privada dedicat a l'amor, i, com si d'una veritable cita es tractés, estic nerviosa i tot. Suposo que això passa perquè sempre desitgem que tot ens surti el millor possible...jo ja tremolo pensant en la pluja!
A partir d'ara, com ja he avisat a classe, aniré deixant anar en aquest espai, la informació necessària per poder treure el millor profit a l'excursió i la màxima nota a l'avaluació que, al cap i a la fi, és el que més ens interessa a tots.
Començaré amb una de les primeres històries mitològiques que podem trobar al parc. Es tracta del rapte d'Amfitrita, una nereida, per part de Neptú, déu de les aigües, amb la finalitat de casar-s'hi. "I -direu vosaltres amb molta raó- per què no li demanava". Doncs perquè en aquells temps els complexos d'inferioritat divins no te'ls tractava el psiquiatra i, si tu estaves convençut que ningú no t'estimaria mai tal i com eres, la solució més fàcil i ràpida era recórrer a la violència. Com podeu veure, els temps no han canviat tant als acomplexats.
Però, com era Neptú? Per què podia pensar-se que no l'estimarien? Busquem una imatge que ens aclareixi el misteri, per exemple...

Aquest quadre és, en realitat, el retrat d'Andrea Doria personificat en Neptú. És una obra del pintor Angelo Bronzino (1503-1572) i es conserva a la Pinacoteca di Brera, a Milà.
Podem veure que, segons la tradició, el déu del mar i les aigües, ja no era cap "bollycao", ni per la seva edat ni per la seva complexió, quan va arribar a ser sobirà del món aquàtic. A més, diuen "las malas lenguas" que tenia un caràcter un xic agre que el feia enfadar-se amb molta facilitat. De fet els antics el creien capaç de provocar les pitjors tempestes marines i els terratrèmols més devastadors.
Un dia va veure a la nereida ballant i es va enamorar perdudament d'ella, aleshores va confessar a la noia l'amor que sentia  i les seves intencions de convertir-la en la deessa de les aigües. Amfitrita va fugir, diuen que per vergonya, i es va amagar al fons del mar on uns dofins (per què després diguin que són bufons!) la van descobrir i li van xerrar a Neptú. Aquest va enviar a buscar-la i es va casar amb ella. Van tenir alguns fills, dels quals el més conegut per a tots és, segurament, Tritó. Com a mínim recordareu que la factoria Disney el va immortalitzar com a pare de "La Sireneta".
Entre les obres pictòriques en que podeu trobar aquests personatges teniu algunes referències a la pàgina 122 del llibre.
Reprodueixo aquí la que més m'ha agradat, El triomf d'Amfitrite, de Hughes Taraval (França, 1729-1785)
 

La propera vegada us parlaré d'un altre rapte diví que no va acabar en noces però que també trobarem immortalitzat al parc.
XANTATGE: Per cert, si algú s'anima a buscar-ne més referències pictòriques i/o escultòriques sobre aquest tema i les porta a classe ben presentades, em comprometo a tenir-ho en compte de cara a la nota de l'avaluació.
Bona nit i fins aviat!

Però qui era aquesta Iambe?

Diuen que, acabada la lluita dels déus contra els seus tiets, els titans, l'univers es va organitzar segons la voluntat d'aquests guanyadors. Zeus (Júpiter) es va encarregar de l'àrdua tasca de governar sobre déus i homes, i també del cel, els fenòmens atmosfèrics, etc. Els seus germans, Hades (Plutó) i Posidó (Neptú), es van repartir l'inframón i les aigües, respectivament. Les tres deesses fruit de la unió de Cronos (Saturn) i Rhea, també van assolir papers importants a partir d'aquell moment. Així, Hera (Juno) es va casar amb Zeus i va esdevenir deessa del matrimoni; Hèstia (Vesta) s'ocupà de mantenir el foc de la llar i arribà a ser una divinitat fonamental en la vida dels romans; i Demèter (Ceres) protagonitzà   un episodi que arribaria a canviar la concepció del temps, tant climàtic com físic.  
Aquest dramàtic moment va anar, més o menys, de la següent manera...
Havent tingut la deessa Demèter una filla amb el seu germà Zeus, la va anomenar Persèfone i la va cuidar com qualsevol mare ho faria. Quan la noia va arribar a l'edat de casar-se, la mare no trobava ningú prou bo per a ella, però Hades que ja s'hi havia fixat i que sabia que no seria aprovat com a marit, va decidir raptar-la. Un bon dia, mentre Persèfone caminava en companyia d'unes nimfes collint flors, la terra es va esquerdar i va aparèixer el déu de l'inframón que la va agafar i la va portar terra endins.
La seva mare va començar a preguntar a tothom per la nena però ningú no li donava cap pista. A mesura que passaven els dies anava embogint de preocupació i va descuidar fins i tot la seva feina com a deessa que era mantenir fèrtil la vegetació. La terra es va tornar estèril.
Caminant d'un lloc a un altre, va arribar a la casa del rei d'Eleusis, un indret molt a prop d'Atenes, on li van oferir la feina de cuidar el nen petit de la casa (òbviament no l'havien reconegut). Allà es va trobar Iambe, una dona que també era part de les criades de la casa. Així ens ho explica l'himne homèric "a Demèter":

"Sentada allí, se echó el velo por delante con sus manos. Largo rato, silenciosa, apesadumbrada, estuvo sentada sobre su asiento y a nadie se dirigió ni de palabra ni con su gesto. Sin una sonrisa, sin probar comida ni bebida, se estuvo sentada, consumida por la nostalgia de su hija de ajustada cintura, hasta que la diligente Yambe, con sus chanzas y sus muchas bromas, movió a la sacra soberana a sonreír, a reír y a tener una talante propicio, ella que también luego, más adelante, agradó a su modo de ser."

                               Himnos Homéricos, a Démeter,vss 195-205 Ed.Gredos, Biblioteca Clásica Gredos, 8

Finalment, Zeus, tement una catàstrofe pels mortals, va ordenar a Hermes (Mercuri), el seu missatger, que baixés a parlar amb Hades i li fes saber que anava a explicar-ho tot a Demèter. El déu, endevinant la reacció de la seva germana i que se li anava a acabar el bròquil com vulgarment es diu, va fer que la seva dóna es mengés uns grans de magrana per poder retenir-la amb ell.
L'acord final va ser que Persèfone viuria mig any amb la seva mare i l'altre mig amb el seu home. Mentre Demèter tenia la companyia de la seva filla, es cuidava de que tot estigués verd i florit. Quan la noia baixava a l'inframón, la deessa descansava de les seves funcions, els arbres perdien les fulles i la terra la seva fertilitat. 
Així explicaven els grecs i els romans les estacions de l'any.
Iambe va aconseguir fer riure ni més ni menys que a una de les deesses més poderoses de l'antiguitat. Això, potser, va fer que es guanyés el reconeixement dels poetes que van anomenar "vers iàmbic" a aquell amb el que s'escriu la poesia iàmbica. Potser sí, potser no. Potser aquesta poesia antiga no porta el nom de la filla de Pan i Eco que va viure a terres hel·lèniques...però el nostre blog sí.
Fins un altre moment!

                                   El retorn de Persèfone, sir Frederic Leighton


Ei! això és per anar pensant: Sabeu dir-me en quina pel·lícula la protagonista tampoc ha de menjar res si vol sortir viva de la seva aventura? Sabeu què s'acaba cruspint?

Comencem l'aventura...

Fa més o menys una setmana, vaig comentar als meus alumnes de 4rt de Llatí la intenció d'obrir un blog amb la finalitat de tenir un espai per compartir i comentar  els nostres avenços en l'àrdua però gratificant feina que és ensenyar i aprendre llengües clàssiques (vulgo llatí i grec).

A tots ens va semblar que podria ser força interessant, tot i que, en aquest moment concret de la història de la comunicació, les pàgines tipus xarxes socials, twiter, etc són més, però que molt més populars. Bé, això només fa que el repte sigui més engrescador i els de clàssiques en sabem molt de superar reptes. No oblidem que Odisseu, per exemple, aconsegueix continuar navegant en sèries tan punteres com Phineas i Ferb, Bob Esponja o, els també clàssics, els Simpson.

Per què un títol com "Fes-me riure, Iambe!"? Doncs perquè el sentit de l'humor no s'ha de perdre mai, almenys aquesta és la meva particular visió de la vida i és el que sempre intento transmetre. Com deia Mary Poppins "con un poco de azúcar, la píldora que os dan pasará mejor". 

De moment no us vull entretenir més. Demà us explico qui va ser aquesta Iambe i a quina deessa va aconseguir fer riure. De la seva proesa ja fa més de 2500 anys que en tenim testimonis escrits...que n'aprenguin els del "Club de la Comèdia!".

100 petons i, bona nit!