Aquesta és Europa, la malament anomenada "vella Europa". Segurament aquest títol li ve donat pel fet que va ser el bressol de la cultura occidental ara ja fa uns quants milers d'anys. Però, sabeu que abans de ser un continent Europa era una noia? Doncs sí, una noia fenícia, i de les més maques de la seva època. Això va fer que Júpiter s'hi fixés en ella. I quan el pare dels déus s'hi fixava no ho feia per composar romanços precisament. Diu el relat mitològic que no es podia treure del cap com aconseguir que l'Europa arribés a ser la seva amant, així que se li va acudir una idea i va tramar un pla.
Quan la noia va sortir del palau amb les seves amigues a passejar per la platja, Júpiter se li va acostar i elles van començar a jugar amb ell, acaronant-lo i fent-li garlandes de flors per adornar-li les banyes i el coll. La meva avia sempre deia que s’havia de tenir compte amb les aigües manses perquè les tèrboles ja es veu que ho són. Això és el que li va passar a la bella Europa, es va confiar massa de la mansuetud d’aquell toro i, en un rampell de gosaria, va pujar sobre el seu llom. El déu camuflat va aprofitar aquest moment per endinsar-se a l’aigua i, nedant, nedant, es va endur la noia a Creta on li va revelar qui era realment, va mantenir relacions amb ella i li va fer tres fills, un rere l’altre: Minos, Radamantis i Sarpedó.
Després d’això es va assegurar que l’Europa estigués ben cuidada i la va deixar casada amb el rei de l’illa, Asterion, convertint-se així, segons la mitologia, en la primera reina de Creta.
Hi ha una gran quantitat de representacions artístiques d’aquest relat. Al Parc del Laberint, dintre de quinze dies, en trobarem una de molt bonica, si deixa de ploure...
