viernes, 16 de diciembre de 2011

Sortir del laberint

Alumnes de 3r i 4rt d'ESO abans d'entrar a fer la visita
“L’excursió que vam fer al parc del laberint d’Horta em va semblar entretinguda. El temps podia haver estat millor però també podria haver estat pitjor. Crec que l’activitat estava molt ben pensada. Va ser una pena que estiguessin podant el laberint però amb això no s’hi pot fer res. En general em va semblar una bona activitat i em vaig fixar que gairebé totes les estàtues, relleus i altres representacions les havíem estudiat a classe i les coneixia”.

                                                                                              
Aquesta és l’opinió d’un dels alumnes de 3r de la ESO, el Manel García Franco, que va participar en l’excursió que, el dia 18 de novembre, vam fer al Parc del Laberint, compartida també per una altra companya de 3r., la Marta Mas Taylor,  Entre tots tres hem acabat d’escollir les fotos de la sortida que deixen clares dues coses:1) el temps que feia era horrible (gràcies Manel per només dir que “podia haver estat millor”) i 2) ens ho vam passar força bé...com a mínim vam sortir i vam gaudir d’un dels espais oberts “més clàssics” de Barcelona.
Només afegir que vam fer servir el dossier que la Margalida Capellà i Soler tenia al seu blog i que ja he utilitzat els anys anteriors per preparar aquesta sortida. Ara no et deixen entrar al jardí dels boixos ni al jardí domèstic, això no obstant, la resta de la visita es gaudeix més si fas servir el dossier esmentat com a referència.
Per cert, ens vam trobar, tal com han dit el Manel i la Marta, el laberint inaccessible (i també l’espai de la gruta d’Eco i Narcís). Lliçó apresa: el curs vinent o abans o després de novembre. 
Us deixo uns quants documents fotogràfics que demostren que vam treballar molt i ens ho vam passar d'alló més bé.



                                                                                                                    

 Fins aviat!

domingo, 4 de diciembre de 2011

Perquè quan entro en una cova i crido em respon una veu?

Preguntes com aquesta per a la qual avui dia no només podem trobar 50 teories sinó també la resposta científica van suscitar en el seu moment relats mitològics d’una gran elaboració i bellesa. Perquè això era el que perseguia la mitologia: ordenar el món que envoltava a aquells que es feien les preguntes. Saber per què el cel es cobria de núvols, per què el mar feia trontollar la terra, on anaven els que havien mort i coses d’aquesta mena. Va ser l’afany de saber i no tan sol un llegat al qual poder anar-hi a cercar temes per a les nostres pintures, llibres, etc. el que provocà l’aparició dels mites.
La nostra cultura n’aprofità els dels grecs i els dels romans i els va elevar a la categoria de inspiració per a les seves obres artístiques en diferents tongades que ja començaren quan encara era viu l’Imperi Romà. Però d’això parlarem en un altre moment.
Mireu ara aquesta preciosa pintura.


El noi, el que porta una mena de túnica vermella i es troba panxa terrosa contemplant el seu rostre a l’aigua, es deia Narcís i, segons ens explica el relat, era d’una bellesa excepcional, quasi perfecta. Tant i tant guapo era que es va enamorar d’ell mateix deixant de menjar, beure o pensar en res més que no fos mirar-se reflectit a la font, fins que va morir, segons uns consumit de gana, segons uns altres ofegat després de caure a l’aigua. De la seva història ens queda una flor, el narcís, que va sorgir al mateix lloc on el s’havia perdut i que es caracteritza per créixer sempre al costat de les fonts d’aigua. També tenim una malaltia, el narcisisme, o, el que és igual, estimar-se a un mateix per sobre de qualsevol altra cosa.

La noia era una nimfa molt xerraire, es deia Eco i Zeus la feia servir per entretenir Hera mentre ell marxava amunt i avall conquistant l’amor de dones i deesses. Un bon dia, Hera es va adonar del parany i va castigar Eco fent que la pobre noieta només pogués parlar per contestar a qui abans li havia dirigit la paraula. Fins aquí no sembla un càstig gaire dur, oi? Doncs sí que ho era perquè, a més a més, Eco no podia dir el que li venia en gana sinó que havia de repetir les últimes síl·labes del que li havien dit.
Estava molt enamorada de Narcís i sempre que podia anava a trobar-lo però ell es va cansar ben aviat d’aquella noia que no li deia res mai i que es limitava a tornar-li el mateix que ell ja havia dit. La va rebutjar durament i Eco es va anar a amagar-se al fons d’una cova on es va consumir fins que no va quedar d’ella res més que la veu. Aquesta és la mateixa veu que, quan vosaltres dieu “Hola!” en entrar en una gruta o un altre lloc tancat, us respon “Hola!” amb tota la tristor de l’ànima trencada per l’amor no correspost.