sábado, 1 de diciembre de 2012

Virgili 3a part o "Lo prometido es deuda".

Aquí us deixo uns apunts que poden complementar el que em fet a classe, que sí, que ja ho sé, pot semblar poca cosa però mireu-lo des d'aquesta perspectiva: si no hi ha massa apunts, tampoc us demanaré res difícil, oi?
Ens veiem dilluns!


PRODUCCIÓ LITERARIA
-      APPENDIX VERGILIANA. Escalíger va incloure al 1573 sota aquest nom tot un seguit de composicions juvenils del poeta. Cada cop més els estudiosos estan convençuts de que, aquestes obres, no van ser escrites per Virgili sinó que són composicions posteriors a August. Jo us les poso aquí per tal que coneixeu els seus noms.
Culex (el mosquit): Poema de 414 hexàmetres que ens explica la història d’un mosquit mort per un pastor a qui desperta del seu són i que es salva així de ser picat per una serp. L’esperit de l’insecte s’apareix al pastor per dir-li que és un ingrat i per descriure-li el món dels morts.
Ciris: Poema de 514 versos dedicat a Mesala Corvino, un amic del poeta que marxava a Grècia a completar els seus estudis. Ens narra la història d’Escil·la, filla del Niso, rei de Megara que s’enamora d’un enemic del seu pare. Al final la cosa acaba malament i els déus la transformen en l’ocell marí anomenat ciris.
Catalepton: recull de catorze composicions suposadament recollides per Vari i Tuca després de la mort del poeta.
Copa (la tavernera): composició breu de 19 dístics elegíacs (1 hexàmetre + 1 pentàmetre) d’inspiració epicúria que ens explica com una tavernera convida a entrar als homes a la seva taverna ballant i tocant les castanyoles.
Moretum (el almodrote): idil·li escrit en hexàmetres a imitació del poeta alexandrí Parteni. Un “almodrote” és una mena de salsa o escalivada que es menjava per almorçar. Això és el que descriu aquest poema. 

-      BUCÒLIQUES: són deu poemes de pastors que també es coneixen amb el nom d’Èglogues. En aquests trobem les següents influències:
a)   La influència de la filosofia epicúria.
b)   La moda de la poesia de pastors a imitació de Teòcrit, un dels models dels neoteroi.
c)   El desig d’oblidar-se de la realitat sociopolítica del moment de la qual ell mateix havia estat una víctima.
La majoria de “les Bucòliques” tenen forma de diàleg i solen portar com a títol el nom dels protagonistes. Gairebé totes parlen de les confiscacions injustes dels bens. Els noms d’aquestes són:
Títir i Melibeu: Poema al·lusiu. El pastor Melibeu ha estat víctima de la confiscació de les seves terres a favor dels veterans, per això abandona el país portant al davant les seves cabres. Títir, en canvi, ha pogut conservar-les gràcies a Octavi a qui exalta gairebé com un déu.
Alexis: El pastor Coridó s’estima Alexis però no es correspost per aquest malgrat que li ofereix totes les seves riqueses. Coridó renuncia al seu amor i es dedica a fer coses més útils.
Menalcas i Dametas: Després de recriminar-se una estona, uns pastors accedeixen a arreglar les seves diferències participant en un certamen poètic, acceptant com a jutge a Palemó, un veí.
Polió: Aquesta és una de les èglogues més conegudes. El poeta es dirigeix a Polió, cònsol l’any 40 aC, i prediu el naixement d’un nen diví que portarà als homes una nova edat d’or governant la terra amb justícia. La interpretació que va fer l’església catòlica d’aquest poema és que aquest nen és Jesucrist.
Dafnis: Els pastors Menalcas i Mopso es troben i canten, el primer, la mort de Dafnis i el segon, la seva resurrecció i apoteosi. És una exaltació de Juli Cèsar sota la figura d’aquest fill de Mercuri.
Silé: Dedicada a Alfeno Varo qui, juntament amb Corneli Galo, va ser prefecte de la Gàl·lia Cisalpina. Explica com dos pastorets i una nàiade troben el vell Silé dormint una borratxera i aconsegueixen que canti una cançó meravellosa sobre la cosmogonia i d’altres llegendes mitològiques.
Tirsis i Coridó: batalla poètica entre aquests dos pastors en la qual resulta guanyador Coridó. Els contendents canten estrofes de quatre versos cadascuna.
Farmaceutria o Els encanteris: Després d’anunciar que vol explicar els cants admirables de dos pastors, Virgili fa una lloança a Asini Polió, el seu mentor. Damó es lamenta que la seva promesa l’abandoni per casar-se amb Mopso i anuncia que es suïcidarà. Alfebiseu, però, canta les arts màgiques d’una dona que, havent estat abandonada per Dafnis, aconsegueix fer-lo tornar.
Lícides i Meris: Aquesta ègloga, igual que la primera, fa referència a les confiscacions. Els dos pastors es dirigeixen a Màntua i, de camí, conversen sobre el tema de les expropiacions.
Gal: Virgili escriu aquest poema per consolar a un amic anomenat així que ha patit un desengany amorós. Tant Apol·lo com els altres déus del camp, fins i tot els éssers inanimats acudeixen a animar-lo però no ho aconsegueixen. L’ègloga acaba amb els coneguts versos “ Omnia vincit Amor: et nos cedamus Amori”.

-      GEÒRGIQUES. Comparada amb l’obra anterior, podem dir que aquesta sí es tracta d’una de caràcter romà, ja que és té molta força i és pràctica. El mateix Virgili se sent orgullós d’haver composat un poema no imaginatiu sinó útil que pretén mostrar un esperit científic del tipus del De rerum natura de Lucreci.
Podem citar com antecedents més coneguts per la majoria Treballs i Dies de Hesiode; Aristòtil; els tractats astronòmics o geogràfics d’Arat i Eratòstenes; i alguns tractats sobre agricultura de Cató i Varró. Però, sobretot, la tradició oral dels pagesos i la rica experiència agrícola personal de Virgili.
En quant als seus aspectes artístics es pot destacar que el poeta a) evita les enumeracions monòtones i pesades, b) fa servir les figures retòriques necessàries per embellir els versos, i c) descriu quadres plens de vida i fantasia interromputs de vegades per narrar llegendes hel·lèniques al·lusives al tema que tracta.
Així aconsegueix composar un tractat interesant i amè.
Les Geòrgiques són un poema de profunda pietat religiosa i una fe absoluta en la providència divina.
Virgili també s’avança al pensament de la seva època en el que toca a la concepció social. Per a ell no existeix l’esclau, sinó l’home que treballa i que, sense importar la seva condició jurídica, social o econòmica, és digne de respecte.
Aquesta obra està dividida en quatre llibres, amb una extensió aproximada de dos mil versos:
I.- Las feines agrícoles, amb ensenyances sobre els pronòstics del temps. Especialment interesant és la descripció dels prodigis que van ocórrer a la mort de Cèsar.
II.- Cultiu dels arbres fruiters i, sobretot de la vinya. Com episodis importants, l’elogi a Itàlia i a la vida del camp.
III.- La cria del bestiar, especialment relacionada amb les epidèmies. La pesta dels animals és un episodi magnífic.
IV.- L’apicultura.
En un primer moment les Geòrgiques tenien com a conclusió un panegíric ( un poema de lloança) de Corneli Gal però, com aquest va caure en desgràcia davant August, Virgili el va substituir per l’episodi mitològic d’Aristeu i el d’Orfeu i Eurídice.