ARA VA DE GRECS! (cronologies i d'altres éssers vius)

Mapa de Grècia als voltants del II mil·lenni a.C.           

Invasió Indoeuropea.- Cap al 2000 aC, o sigui, fa uns quatre mil anys (dic això pels que són de lletres) van arribar a la península grega les primeres onades d'invasors indoeuropeus des del nord-est. De la fusió d’aquests amb els habitants autòctons de l’Egeu va sorgir, amb el temps, el poble que anomenem “grecs” i la seva civilització.

L'illa de Creta amb les ubicacions minoiques 

Els Minoics.- Els indoeuropeus no van aconseguir envair Creta ja que, a més de tenir una civilització molt avançada anomenada minoica pel seu mític rei, Minos, fill de Zeus i d’Europa, tenia una poderosa armada i això li treu les ganes a qualsevol que estigui pensant en atacar una illa.

Com a capital o ciutat més important es pot destacar Cnossos, on l’estudiós Arthur Evans va descobrir un palau de sales magnífiques i tan intricades que li van fer pensar si el famós laberint no se l’hauria imaginat algun habitant que s’havia perdut buscant la sortida.

La llengua, coneguda com Lineal A, encara no ha estat desxifrada totalment. Es creu que és predecessora de l’anomenada Lineal B, la qual va servir per escriure el “grec” micènic. Com aquesta sembla presentar un sistema sil·làbic, és a dir que cada símbol equival a una síl·laba.

La cosa aniria més o menys així: Lineal A à Lineal B à Grec.  

Com que moltes de les peces d’argila que han aparegut a Creta escrites en aquesta llengua pertanyen a l’àmbit de l’administració i el comerç, s’ha deduït que els minoics tenien una economia forta i que, segurament, havien establert relacions comercials amb els “micènics” o “aqueus” de les costes peninsulars de Grècia. 

D'aquests, però, parlarem un altra dia.

Tornem-hi!

Els déus no moren.
Aquesta és una premissa molt important a la mitologia clàssica. La immortalitat divina és de vegades un do i de vegades un destorb però sempre és innegable ("impepinable" que deia el meu pare).
Jo no soc una deessa, això està clar, hehe.  Ni tan sols quan corregeixo examens m'ho penso, tot i que segur que és el moment més diví que puc assolir a la meva vida. Però fent ús de la immortalitat que avui dia també ens dona "la dea Internet", vull tornar a escriure, com a mínim durant aquest curs per ajudar o distreure, o ajudar i distreure, o només distreure al personal.
Us deixo una imatge d'un personatge peculiar, capaç segons es deia de ressorgir de les seves cendres.

Virgili 3a part o "Lo prometido es deuda".

Aquí us deixo uns apunts que poden complementar el que em fet a classe, que sí, que ja ho sé, pot semblar poca cosa però mireu-lo des d'aquesta perspectiva: si no hi ha massa apunts, tampoc us demanaré res difícil, oi?
Ens veiem dilluns!

PRODUCCIÓ LITERARIA

-      APPENDIX VERGILIANA. Escalíger va incloure al 1573 sota aquest nom tot un seguit de composicions juvenils del poeta. Cada cop més els estudiosos estan convençuts de que, aquestes obres, no van ser escrites per Virgili sinó que són composicions posteriors a August. Jo us les poso aquí per tal que coneixeu els seus noms.

Culex (el mosquit): Poema de 414 hexàmetres que ens explica la història d’un mosquit mort per un pastor a qui desperta del seu són i que es salva així de ser picat per una serp. L’esperit de l’insecte s’apareix al pastor per dir-li que és un ingrat i per descriure-li el món dels morts.

Ciris: Poema de 514 versos dedicat a Mesala Corvino, un amic del poeta que marxava a Grècia a completar els seus estudis. Ens narra la història d’Escil·la, filla del Niso, rei de Megara que s’enamora d’un enemic del seu pare. Al final la cosa acaba malament i els déus la transformen en l’ocell marí anomenat ciris.

Catalepton: recull de catorze composicions suposadament recollides per Vari i Tuca després de la mort del poeta.

Copa (la tavernera): composició breu de 19 dístics elegíacs (1 hexàmetre + 1 pentàmetre) d’inspiració epicúria que ens explica com una tavernera convida a entrar als homes a la seva taverna ballant i tocant les castanyoles.

Moretum (el almodrote): idil·li escrit en hexàmetres a imitació del poeta alexandrí Parteni. Un “almodrote” és una mena de salsa o escalivada que es menjava per almorçar. Això és el que descriu aquest poema. 

-      BUCÒLIQUES: són deu poemes de pastors que també es coneixen amb el nom d’Èglogues. En aquests trobem les següents influències:

a)   La influència de la filosofia epicúria.

b)   La moda de la poesia de pastors a imitació de Teòcrit, un dels models dels neoteroi.

c)   El desig d’oblidar-se de la realitat sociopolítica del moment de la qual ell mateix havia estat una víctima.

La majoria de “les Bucòliques” tenen forma de diàleg i solen portar com a títol el nom dels protagonistes. Gairebé totes parlen de les confiscacions injustes dels bens. Els noms d’aquestes són:

Títir i Melibeu: Poema al·lusiu. El pastor Melibeu ha estat víctima de la confiscació de les seves terres a favor dels veterans, per això abandona el país portant al davant les seves cabres. Títir, en canvi, ha pogut conservar-les gràcies a Octavi a qui exalta gairebé com un déu.

Alexis: El pastor Coridó s’estima Alexis però no es correspost per aquest malgrat que li ofereix totes les seves riqueses. Coridó renuncia al seu amor i es dedica a fer coses més útils.

Menalcas i Dametas: Després de recriminar-se una estona, uns pastors accedeixen a arreglar les seves diferències participant en un certamen poètic, acceptant com a jutge a Palemó, un veí.

Polió: Aquesta és una de les èglogues més conegudes. El poeta es dirigeix a Polió, cònsol l’any 40 aC, i prediu el naixement d’un nen diví que portarà als homes una nova edat d’or governant la terra amb justícia. La interpretació que va fer l’església catòlica d’aquest poema és que aquest nen és Jesucrist.

Dafnis: Els pastors Menalcas i Mopso es troben i canten, el primer, la mort de Dafnis i el segon, la seva resurrecció i apoteosi. És una exaltació de Juli Cèsar sota la figura d’aquest fill de Mercuri.

Silé: Dedicada a Alfeno Varo qui, juntament amb Corneli Galo, va ser prefecte de la Gàl·lia Cisalpina. Explica com dos pastorets i una nàiade troben el vell Silé dormint una borratxera i aconsegueixen que canti una cançó meravellosa sobre la cosmogonia i d’altres llegendes mitològiques.

Tirsis i Coridó: batalla poètica entre aquests dos pastors en la qual resulta guanyador Coridó. Els contendents canten estrofes de quatre versos cadascuna.

Farmaceutria o Els encanteris: Després d’anunciar que vol explicar els cants admirables de dos pastors, Virgili fa una lloança a Asini Polió, el seu mentor. Damó es lamenta que la seva promesa l’abandoni per casar-se amb Mopso i anuncia que es suïcidarà. Alfebiseu, però, canta les arts màgiques d’una dona que, havent estat abandonada per Dafnis, aconsegueix fer-lo tornar.

Lícides i Meris: Aquesta ègloga, igual que la primera, fa referència a les confiscacions. Els dos pastors es dirigeixen a Màntua i, de camí, conversen sobre el tema de les expropiacions.

Gal: Virgili escriu aquest poema per consolar a un amic anomenat així que ha patit un desengany amorós. Tant Apol·lo com els altres déus del camp, fins i tot els éssers inanimats acudeixen a animar-lo però no ho aconsegueixen. L’ègloga acaba amb els coneguts versos “ Omnia vincit Amor: et nos cedamus Amori”.

-      GEÒRGIQUES. Comparada amb l’obra anterior, podem dir que aquesta sí es tracta d’una de caràcter romà, ja que és té molta força i és pràctica. El mateix Virgili se sent orgullós d’haver composat un poema no imaginatiu sinó útil que pretén mostrar un esperit científic del tipus del De rerum natura de Lucreci.

Podem citar com antecedents més coneguts per la majoria Treballs i Dies de Hesiode; Aristòtil; els tractats astronòmics o geogràfics d’Arat i Eratòstenes; i alguns tractats sobre agricultura de Cató i Varró. Però, sobretot, la tradició oral dels pagesos i la rica experiència agrícola personal de Virgili.

En quant als seus aspectes artístics es pot destacar que el poeta a) evita les enumeracions monòtones i pesades, b) fa servir les figures retòriques necessàries per embellir els versos, i c) descriu quadres plens de vida i fantasia interromputs de vegades per narrar llegendes hel·lèniques al·lusives al tema que tracta.

Així aconsegueix composar un tractat interesant i amè.

Les Geòrgiques són un poema de profunda pietat religiosa i una fe absoluta en la providència divina.

Virgili també s’avança al pensament de la seva època en el que toca a la concepció social. Per a ell no existeix l’esclau, sinó l’home que treballa i que, sense importar la seva condició jurídica, social o econòmica, és digne de respecte.

Aquesta obra està dividida en quatre llibres, amb una extensió aproximada de dos mil versos:

I.- Las feines agrícoles, amb ensenyances sobre els pronòstics del temps. Especialment interesant és la descripció dels prodigis que van ocórrer a la mort de Cèsar.

II.- Cultiu dels arbres fruiters i, sobretot de la vinya. Com episodis importants, l’elogi a Itàlia i a la vida del camp.

III.- La cria del bestiar, especialment relacionada amb les epidèmies. La pesta dels animals és un episodi magnífic.

IV.- L’apicultura.

En un primer moment les Geòrgiques tenien com a conclusió un panegíric ( un poema de lloança) de Corneli Gal però, com aquest va caure en desgràcia davant August, Virgili el va substituir per l’episodi mitològic d’Aristeu i el d’Orfeu i Eurídice. 

Per què no ens em de riure dels altres ni que semblin més petits?

Explica la mitologia clàssica que, una vegada, quan era molt jovenet, Apol·lo (Απόλλων en grec) va aconseguir matar a Delfos (Grècia) la serp Pitó  clavant-li ni més ni menys que...mil fletxes!

No estaria bé que comencéssiu a preguntar-vos coses de l’estil “realment feien falta mil fletxes?”, “la serp es va morir amb la mil, o amb la nou cent noranta nou?”, “on portava el déu les mil fletxes?”, “era l’avantpassat de Lègoles?”. Aquests dubtes, de veritat, no porten enlloc (jo me’ls he fet almenys...mil vegades!).

Sí que fóra bo plantejar-se interrogants del tipus “per això s’anomena pitó a aquestes serps tan grosses?”, “va ser a partir d’aleshores que l’oracle de Delfos passà a mans d’Apol·lo?”. La resposta a les dues qüestions és “sí” i demostren que, si un té ganes, pot treure profit dels relats mitològics.

Després d’acabar amb el monstre, el déu va tornar a l’Olimp on es va trobar amb Eros (en grec Ἔρως i pels romans Cupido). Us podeu fer càrrec de l’estat d’ànim d’Apol·lo, no només estava content sinó que se sentia el més gran i important de tots els déus. Així que, en veure l’altre déu que també porta buirac i fletxes però que és una miqueta més petitó, va començar a burlar-se d’ell. Se’n reia del seu aspecte ja que, mentre que al déu de la lira se’l representa com un jovenet, el de l’amor va tenir fins a molt tard (s. III a EC) la figura d’un nen. El menyspreava com a arquer perquè les seves sagetes no podien matar ningú. “Com a màxim et poden fer morir d’amor” li deia.

De més està dir que Eros es va empipar moltíssim, tant que va preparar un parany per a fer molt de mal a Apol·lo. Va buscar per tot el món una noia que fos del gust de l’altre i , quan la va trobar, es va empescar la manera perquè aquesta es trobés amb el déu.

Abans de continuar, però, us parlaré de la noia perquè després el desenllaç us faci més llàstima, com fan els americans a les seves “pelis”. Es deia Dafne (Δάφνη) i era molt i molt jove, sobre uns catorze anys si poguéssim fer una comparació amb la nostra edat. Era una nimfa, filla del riu Peneu que té el seu curs al nord oest del Peloponès. Molt guapa i innocent: volia quedar-se soltera en un món on o et casaves o no eres res.

Eros va aprofitar un dia que tots dos es van trobar per clavar-li a ell una fletxa amb la punta d’or per tal que s’enamorés de la noia i a ella una amb la punta de plom que li feia rebutjar l’amor de qualsevol.

Encès per la passió que la punxada li havia provocat, Apol·lo començà a empaitar Dafne que no sabia on ficar-se per tal de fugir del déu. Com més corria ella, més la perseguia ell. Finalment, amb les cames ferides pels matolls i les pedres, va arribar a la ribera del seu pare i li va suplicar que la lliurés d’aquell malvat. Plorava i pregava que li tragués la seva bellesa que, aparentment, era la causa de la persecució.

En el moment que Apol·lo va aconseguir enxampar Dafne, aquesta es va convertir en un arbre, un llorer.

Tot i que el déu va plorar abraçat a la seva primera estimada, aquesta no es va tornar a transformar en una noia i, llavors, ell li va jurar que sempre la duria a prop en forma de corona feta amb les seves fulles. Per això, els poetes i els esportistes que són tocats per la gràcia d’Apol·lo reben, a vegades, una corona de llorer.

Com que a classe ja he parlat de la tradició pictòrica i escultòrica que aquest mite ha tingut en èpoques més properes a la nostra, aquí us deixo un poema de Garcilaso de la Vega (1501- 1536), poeta del Renaixement espanyol.

El quadre és de Giovanni Battista Tiépolo (1696- 1770).

A Dafne ya los brazos le crecían,                                                          
y en luengos ramos vueltos se mostraban;
en verdes hojas vi que se tornaban
los cabellos que al oro oscurecían.

De áspera corteza se cubría 
los tiernos miembros, que aún balbuciendo estaban;
los blancos pies en tierra se hincaban
y en torcidas raíces se volvían.

Aquel que fue la causa de tal daño,
a fuerza de llorar, crecer hacía 
el árbol que con lágrimas regaba.

¡Oh miserable estado, oh mal tamaño!
Que con llorarla crezca cada día
la causa y la razón por que lloraba!

Virgili 2a part (i encara queda la 3a que ara es porten les trilogies)

Es diu que Virgili va escriure les Bucòliques a instàncies de Polió i les Geòrgiques animat per Mecenes i que va ser August qui li va encarregar la composició de l’Eneida.

Segons Suetoni en la versió de Donat, primer va escriure el poema en prosa i el va dividir en dotze llibres que va anar composant posteriorment sense guardar un ordre rigorós.

Virgili va decidir, quan tenia 52 anys, visitar Grècia i Àsia per veure de més a prop els llocs on transcorria la primera part de la seva obra i així donar-li uns últims retocs perquè li semblava que encara no estava completa. Es va trobar amb August a Atenes i va decidit acompanyar-lo de tornada a Roma però mentre visitaven Megara va patir una insolació molt forta i, tot i que va continuar el viatge, en Bríndisi es va posar pitjor i va morir allà el 22 de setembre de l’any 19 aC.

Les seves restes van ser portades a Nàpols i inhumades (enterrades, no fetes fum) a la ruta que va a Puzzoli, en una tomba a sobre de la qual es va col·locar aquest epitafi que, segons es diu, va composar ell mateix:

                           Mantua me genuit; Calabri rapuere; tenet nunc

                           Parthenope: cecini pascua, rura, duces.

Quan va començar el viatge, havia insistit al seu amic Vari que cremés l’obra si ell no tornava amb vida, però aquest es va negar. Per això, Virgili, abans de morir, demanava els manuscrits per cremar-los ell mateix. No li van donar. Aleshores, veient que la seva situació empitjorava, va llegar-los a Vari i a Tuca amb la condició que no es publiqués res que no hagués publicat ja ell mateix. August per la seva banda va donar-los unes altres ordres: publicar l’Eneida traient el que era superflu i no afegir absolutament res. Aquest és el motiu que, al poema, surtin alguns versos incomplets.

Aquí us deixo una imatge del poeta amb Clio i Melpomene, les muses de la història i la tragèdia respectivament. Al papir que té sobre les cames es pot llegir el 8é vers de l'Eneida: Musa, mihi causas memora quo numine laeso. Això es troba al Museu Nacional del Bardo a Tunis, Tunísia.

TORNEM-HI...AMB VIRGILI! (Primera part)

Comença un nou curs i aquest any m'ha caigut en gràcia un curs de 4rt d'ESO i un de 2n de Batxillerat que espero puguin treure algun profit d'aquestes publicacions o, si més no, a mi em serviran per preparar les classes i, el millor de tot, els exàmens!!!

Alea iacta est!

VIRGILI

La primera biografia d’aquest autor data del s. I dC i és obra del poeta M. Valeri Probo. La més extensa i detallada, però, és la de Suetoni que va ser reproduïda després per diferents autors, entre ells Donat i Filargiri. Totes es troben editades amb el nom de Vitae Vergilianae (J. Brummer, Leipzig, 1912).

També tenim com a font per a la vida de Virgili, els detalls que ens subministren alguns dels autors llatins contemporanis o immediats a ell: Horaci, Ovidi, Suetoni, Tàcit, Lucà, Marcial, Plini i d’altres.

Segons Probo i Suetoni Donat, Virgili va néixer el 15 d’octubre de l’any 70 aC, durant el primer consolat de Pompeu i Cras, a l’aldea d’Andes, a prop de Màntua.

Es veu que el seu pare era d’origen humil, segons uns, alfarer; segons uns altres, criat d’un viator anomenat Magius que el va casar amb la seva filla. A partir d’aquest moment es va dedicar a l’explotació de fustes i a la cria d’abelles. D’aquest matrimoni van néixer tres fills: Siló, Flac i Publi, però els dos primers van morir prematurament. 

Tot i que no es va dedicar als treballs agrícoles, els coneixia, i estimava molt la terra, els animals i el camp.

Com que era molt intel·ligent i la seva salut per a les feines camperoles no era molt bona, els seus pares van decidir fer d’ell un home il·lustrat i el van enviar a Cremona per tal que cursés els estudis de Gramàtica fins els setze anys, edat a la qual va prendre la toga viril (segons diuen Donat i Flagiri, el mateix dia que va morir Lucreci). Després va estudiar Retòrica i Filosofia, primer a Milà i, per últim, a Roma. Sembla ser que aquí va ser company del futur emperador August.

Virgili va ser introduït aviat en el cercle dels poetes anomenats neoteroi i que portava endavant el poeta Catul, el desig del qual era implantar a Roma una poesia culta de l’estil de l’alexandrina. Els neoteroi eren coterranis de Virgili, és a dir, de la Gàlia Cisalpina: el propi Catul, Helvi Cinna, Furi Bibàcul i Quitili Varró. Els models a seguir eren Cal·límac i Teòcrit.

A l’any 42, un desafortunat esdeveniment, una gran victòria de Marc Antoni i Octavià sobre les tropes republicanes de Brut i Cassi a Filipos, va tenir com a resultat l’expropiació de la finca de Virgili que no va aconseguir que se la retornessin.

Entre aquest any i el 37 aC, Virgili va escriure les Bucòliques que, recitades sovint al teatre, van donar-li molta fama. Tàcit explica als seus Diàlegs que, una vegada, mentre Virgili era present al teatre, tots els espectadors es van aixecar i li van retre els mateixos honors que al mateix August.

Després de la publicació de les Bucòliques, el poeta va ser introduït al cercle de Mecenes, gran protector de les lletres, del qual va arribar a ser un gran amic. Aquest sí que va compensar Virgili per la pèrdua del seu patrimoni regalant-li una finca a Nola (al sud de la capital) i una casa a Roma, tan a prop de la seva pròpia que, el poeta, es podia ficar indistintament en una o en l’altra si tenia necessitat de refugi.

Virgili va començar l’any 37 aC a escriure les Geòrgiques, treball que, segons explica Suetoni en la versió de Donat, li va ocupar 7 anys.

Quan August va tornar de la batalla d’Actium, va dedicar quatre dies a sentir la lectura d’aquesta obra. La tasca de llegir les Geòrgiques va estar a càrrec de Virgili ajudat per Mecenes que el substituïa quan el poeta estava cansat.

Breu, però molt breu història de Venècia

Com que dintre d’unes setmanes marxem a Itàlia uns quants alumnes de quart d’ESO, dos professors amants de l’aventura i una servidora, he pensat de penjar al bloc alguns comentaris que he anat repescant sobre els loca que visitarem.

Aquesta és la primera entrega.

HISTÒRIA DE VENÈCIA

La ciutat de Venècia s’estén sobre una sèrie de 119 illes que emergeixen d’una àmplia llacuna situada entre terra ferma i mar obert.

La seva fundació data de l’any 421. Alguns habitants del Vènet, expulsats pels pobles gots, es van refugiar en aquestes terres pantanoses de la desembocadura del riu Po constituint la ciutat de Venècia.

A l’any 697, les famílies riques escullen el primer Dux.

Al 829, es transportat des d’Alexandria el cos de l’evangelista Sant Marc. Aquest es convertiria en el patró de la ciutat.

Venècia va expandir el seu poder amb el comerç de les sedes i les espècies que portava de Constantinoble (l’antiga Bizanci) y d’Alexandria. Un dels negocis més productius era el tràfic d’esclaus. A partir del s.XIII les relacions comercials establertes en Turquia, Síria i Palestina, entre d’altres ciutats, a conseqüència de la Quarta Creuada, va impulsar l’apogeu de Venècia. Així va arribar l’època de Marco Polo, símbol de l’esperit venecià.

Més tard, ja al s.XV, Venècia era el centre del comerç mundial i la ciutat portuària més gran del món, amb més de 200.000 habitants. Els palaus es fan cada vegada més luxosos, decorats per artistes com Veronese i Giorgione.

En aquesta època, la ciutat va arribar al seu màxim esplendor i, com tots sabem, quan s’està a dalt de tot, només es pot caure. Amb la pèrdua de Constantinoble i el descobriment d’Amèrica, s’inicien una sèrie d’estira i afluixa polítics que van acabar afeblint-la fins al punt de deixar-la gairebé morta al s.XVII quan, a conseqüència de la pesta, va perdre un terç de la seva població.

La inestabilitat política caracteritzà la història de Venècia als segles posteriors fins que, el 19 d’octubre de 1866, es firmà el Tractat de Venècia pel qual Àustria cedia la ciutat a França i aquesta, per la seva part, a Itàlia.

Després d’una votació popular, la ciutat va entrar a formar part d’Itàlia definitivament.