Explica la mitologia
clàssica que, una vegada, quan era molt jovenet, Apol·lo (Απόλλων en grec) va
aconseguir matar a Delfos (Grècia) la serp Pitó clavant-li ni més ni menys que...mil fletxes!
No
estaria bé que comencéssiu a preguntar-vos coses de l’estil “realment feien
falta mil fletxes?”, “la serp es va morir amb la mil, o amb la nou cent noranta
nou?”, “on portava el déu les mil fletxes?”, “era l’avantpassat de Lègoles?”.
Aquests dubtes, de veritat, no porten enlloc (jo me’ls he fet almenys...mil
vegades!).
Sí
que fóra bo plantejar-se interrogants del tipus “per això s’anomena pitó a aquestes serps tan grosses?”, “va
ser a partir d’aleshores que l’oracle de Delfos passà a mans d’Apol·lo?”. La
resposta a les dues qüestions és “sí” i demostren que, si un té ganes, pot
treure profit dels relats mitològics.
Després
d’acabar amb el monstre, el déu va tornar a l’Olimp on es va trobar amb Eros
(en grec Ἔρως i pels romans Cupido).
Us podeu fer càrrec de l’estat d’ànim d’Apol·lo, no només estava content sinó
que se sentia el més gran i important de tots els déus. Així que, en veure l’altre
déu que també porta buirac i fletxes però que és una miqueta més petitó, va
començar a burlar-se d’ell. Se’n reia del seu aspecte ja que, mentre que al déu
de la lira se’l representa com un jovenet, el de l’amor va tenir fins a molt
tard (s. III a EC) la figura d’un nen. El menyspreava com a arquer perquè les
seves sagetes no podien matar ningú. “Com a màxim et poden fer morir d’amor” li
deia.
De
més està dir que Eros es va empipar moltíssim, tant que va preparar un parany
per a fer molt de mal a Apol·lo. Va buscar per tot el món una noia que fos del
gust de l’altre i , quan la va trobar, es va empescar la manera perquè aquesta
es trobés amb el déu.
Abans
de continuar, però, us parlaré de la noia perquè després el desenllaç us faci
més llàstima, com fan els americans a les seves “pelis”. Es deia Dafne (Δάφνη) i
era molt i molt jove, sobre uns catorze anys si poguéssim fer una comparació
amb la nostra edat. Era una nimfa, filla del riu Peneu que té el seu curs al
nord oest del Peloponès. Molt guapa i innocent: volia quedar-se soltera en un
món on o et casaves o no eres res.
Eros
va aprofitar un dia que tots dos es van trobar per clavar-li a ell una fletxa
amb la punta d’or per tal que s’enamorés de la noia i a ella una amb la punta
de plom que li feia rebutjar l’amor de qualsevol.
Encès
per la passió que la punxada li havia provocat, Apol·lo començà a empaitar
Dafne que no sabia on ficar-se per tal de fugir del déu. Com més corria ella,
més la perseguia ell. Finalment, amb les cames ferides pels matolls i les
pedres, va arribar a la ribera del seu pare i li va suplicar que la lliurés d’aquell
malvat. Plorava i pregava que li tragués la seva bellesa que, aparentment, era
la causa de la persecució.
En
el moment que Apol·lo va aconseguir enxampar Dafne, aquesta es va convertir en
un arbre, un llorer.
Tot
i que el déu va plorar abraçat a la seva primera estimada, aquesta no es va
tornar a transformar en una noia i, llavors, ell li va jurar que sempre la
duria a prop en forma de corona feta amb les seves fulles. Per això, els poetes
i els esportistes que són tocats per la gràcia d’Apol·lo reben, a vegades, una
corona de llorer.
Com
que a classe ja he parlat de la tradició pictòrica i escultòrica que aquest
mite ha tingut en èpoques més properes a la nostra, aquí us deixo un poema de
Garcilaso de la Vega (1501- 1536), poeta del Renaixement espanyol.
El quadre és de Giovanni Battista Tiépolo (1696- 1770).
A Dafne ya los brazos le crecían, y en luengos ramos vueltos se mostraban;
en verdes hojas vi que se tornaban
los cabellos que al oro oscurecían.
De áspera corteza se cubría
los tiernos miembros, que aún balbuciendo estaban;
los blancos pies en tierra se hincaban
y en torcidas raíces se volvían.
Aquel que fue la causa de tal daño,
a fuerza de llorar, crecer hacía
el árbol que con lágrimas regaba.
¡Oh miserable estado, oh mal tamaño!
Que con llorarla crezca cada día
la causa y la razón por que lloraba!
